30 març, 2025
Tot recordant la Rosa-Victòria i l’amor al català
Rosa-Victòria Gras ens va deixar el dimecres 26 de març de 2025, tot just el dia abans del Dia Mundial del Teatre. Paradoxalment, aquest fet, més que enaltir aquell dijous la seva pèrdua, va fer passar més desapercebuda la trista notícia, la seva desaparició del nostre mapa cultural i teatral i filològic. S’afegeix al grup de pèrdues rotundes i ingents de la cultura catalana que, a més, vénen marcades per una imperdonable manca d’homenatges en vida, governamentals, institucionals, sectorials, humans, culturals: o sigui: polítics. Ella entra al cistell de saviesa sense entronitzar (desaprofitada, poc elogiada, poc valorada) que ja acollia a dintre a Ricard Salvat (1934-2009; teatre), a Roger Alier (1941-2023; música), a M. Carme Junyent (1955-2023; filologia). ‘Saviesa efímera’ no per ells sinó per a nosaltres: que ara perdem el seu (possible) llegat, (la possibilitat d’) unes extenses memòries o obres completes, unes entrevistes de recta final vital amb gran aprofundiment, uns retrats literaris ben nacionals, uns arxius sonors (practicables) a fi de tenir-los sempre al costat nostre o de les generacions futures, un possible know how que rebre en relleu. Perdem. Perdem i no ens n’acabem d’adonar, rucs de nosaltres. No acabem d’adonar-nos que les generacions dels nascuts entre els anys 1915 i 1945, aproximadament, tenien el glamur cultural i la solidesa (excel·lència, magnificència) de coneixements que avui ja no sabem articular als nostres cervells catalans -amb tot i el màxim respecte a tots els nostres intel·lectuals catalans o catalanistes. De manera que, ara, i a partir d’ara, anirem perdent la nostra història. El país català va, cada dia més, ocupant seients a la barca més precària.
Ens acomiadem d’ella el dissabte 29 de març, a dos quarts d’una del migdia, al Tanatori de la Ronda de Dalt. La veiem quieta, callada, primeta primeta, i senyorial -com sempre-, a la Sala 3. Ja no viu els dies a Vallgorguina. Al hall, cares conegudes, però poques actrius i actors vista la seva docència d’uns trenta anys (1982-2012) en defensa de la bona dicció catalana, a l’Institut del Teatre, barceloní. Si ho comparem, el funeral (2008) del crític teatral Gonzalo Pérez de Olaguer va tenir molts més assistents, en casos d’igual consistència, alta productivitat i màxima dedicació i vocació teatral. Cares conegudes, com la de la dramaturga Beth Escudé o el locutor invident Jordi Blesa. Altres cares conegudes que parlaran a la capella, a l’Oratori Tibidabo, després que pugem unes escales que ens porten a mig camí del cel net d’avui, que ella omplirà en el futur de paraula ben dita i tes britànics multilingües. Sobre l’excelsa sàvia que avui deixa la terra estimada (que tant estimem), parlaments: primer, el dramaturg i traductor Albert Tola, després, per exemple i desordenat: Laura Freijo, Mercè Managuerra, Marta Momblant i Eva Hibernia (i el dramaturg illenc Joan Guasp, a través d’elles), el gran actor Oriol Genís, l’esplèndida i fascinant (veu, posat; saviesa perceptible) Angelina Llongueras, una integrant del CAOC occitano-català… Recuperem algun poema d’ella, el record de la primera coneixença amb ella, alguna prosa poètica, tot l’amor innocent (admiració intel·lectual amb un sediment d’hores) que sentim per ella i que ara quedarà orfe a les comarques catalanes.
Gràcies xarxes socials i mitjans: no pas el Lliure, no pas el TNC. No a l’Entreacte, que la salta al twitter i al facebook (requiescat in pace, Xavier Serrat, benamat). Sí pas, a la Sala Beckett, sí a la cobertura periodística de Lluís Simon al Punt Avui del dia 27, sí a l’AELC, a l’Ajuntament de Vallgorguina (homenatge l’abril de 2024 a ella), sí a l’ADE, sí a Xavier Ariza, Marga Abella, Estanis Llorer, a Xavier Borràs, a RTVE Catalunya, a Afonso Becerra. Potser també a Josep Maria Virgili (@Virgili7) i a Jordi Badia (@jbadia16) per defensar amb constància el català, la llengua catalana (i el català pulcre, escrit, parlat) al món de les piulades.
Ella queda. D’alguna manera.
Ella marxa. Ella queda en el cor, en els llibres, en la tecnologia aplicada, en els arxius de paper i informàtics. Alguna cosa queda, mentre ella reposa ja al seu llit -que diu el seu poema-, a una prada d’herba tendra.
Estimada Rosa-Victòria, recolliu aquest, mon gran petó, que en el seu dia vaig donar a en Salvat i a l’Alier, si bé sense tanta frase, tants paràgrafs, amb totes les lletres de l’alfabet català, francès, alemany, i occità, que des d’avui ja us ploren, d’enyor. Oriana, petons immensos.
Les obres (catàleg Biblioescènic CDMAE)
Les obres (catàleg Biblioteca de Catalunya)
Les obres (a Google Books)
Retalls (materials a Escena Digital CDMAE)
Retalls (a la revista Assaig de Teatre)
Entrevista en profunditat, per Albert Tola. Rosa-Victòria Gras. La dimensió creativa de la llengua.