1 desembre, 2024
Aquest octubre de 2024 la tarragonina Arola Editors ha publicat un nou Teatre Reunit que constitueix el volum número 43, aquesta vegada del dramaturg illenc Joan Guasp.
Amb dos pròlegs, un de Marta Momblant i, a continuació, un de Rosa M. Isart, el recull ofereix un tast de la dramatúrgia dinàmica, crítica, i intel·ligent de Guasp; inclou catorze peces, vuit ja publicades i sis d’inèdites. Catalanitat i defensa de la vida i la llibertat en són elements essencials al discurs del prolífic autor, mestre també en l’art dels aforismes.
Isart explica que al Pròleg d’agost de 2013 per a l’obra teatral O.W. sobre Wilde (Pagès Editors, 2013 ) ja va analitzar la relació de Guasp amb el món de la comèdia, i hi va apuntar sense ser exhaustives la llarga llista de premis literaris teatrals que ha obtingut (va obtenint). Al Pròleg de desembre de 2009 per a l’obra teatral Woody Barretina Barcelona (Balèria, 2022) posa Guasp en relació amb el (existent?, inexistent?) teatre nacionalista català contemporani. De tal manera, ara, en el pròleg del 2024, adopta una perspectiva més general, no pas temàtica, que sintetitzi les obres que aquí s’hi apleguen.
Joan Guasp (Consell, Mallorca, 1943) és un autor generacionalment proper (segment 1940-1949) a Benet i Jornet (1940), Sanchis Sinisterra (1940), Jaume Melendres (1941), Manuel Molins (1946), i Joan Abellan (1946).
D’entre totes les obres recopilades, totes delicioses, personalment em tenen fascinada aquestes dues: El creuer dels etcèteres, i Els Papagenos: Viatge al principi de totes les coses.
El creuer dels etcèteres, publicada inicialment per Brosquil el març de 2007 a València, amb pròleg de Francesc J. López, ofereix una reflexió sobre la raça humana, la classe política, i els objectius i trets d’aquesta humanitat. Al film suec El triangle de la tristesa (Triangle of Sadness, dir.Ruben Östlund) també existia una tripulació caòtica i uns passatgers molt rics. Aquí, el nostre capitá del creuer de luxe, l’Occident (oh!!), s’anomena Giocondo, i les frases -com passa a El Petit Príncep (1943) d’Antoine de Saint-Exupéry- constitueixen una acumulació de saviesa i consells benefactors.
Els Papagenos: Viatge al principi de totes les coses constitueix un coet interpretatiu ple d’adrenalina per a tres actors, vestits de plomes brillants i envellutades, que són alhora estruços i reis de l’Orient. Vint-i-cinc escenes llambresques, enèrgiques, un tema musical recurrent (Imagine, de John Lennon). L’excusa d’anar a la recerca de l’estrella obre l’obra a un clima de deliri amb munt de temes (la responsabilitat, la memòria, el saber tan socràtic i la saviesa, l’art d’escriure, l’amor i l’odi, la intel·ligència, l’existència, el naixement de l’univers, la repugnància, els turistes, el no-res…) i d’incursions perilloses temptaculars. L’escena X és ben remarcable: cada Papageno hi té el seu minimonòleg petulant (o no): ser o no ser, actuar o no actuar, viure o no viure. Aquest text teatral, una lliçó de vida, té també la seva dosi de constatació dolorosa o pessimisme: «Papageno III: És així. Oblida-te’n dels teus somnis» (escena XIII).
Les obres de Joan Guasp constitueixen un fals teatre lleuger i absurd; en realitat, sempre hi ha al darrere una reivindicació de la llibertat humana i un qüestionament sobre els temes, despotismes, i manies universals. A les seves pàgines, el pit s’hi va esqueixant amb un gran crit (1985:58), que diria l’Altíssim de Ronda de mort a Sinera d’Espriu i Salvat.
Francesc Foguet demana, entre d’altres coses, al teatre de text català contemporani «crear espais d’utopia, llibertat i dissidència, i per lluitar contra les desigualtats socials, econòmiques i culturals a fi de respectar i valorar les diferències» (2018, Teatre català avui (2000-2017). Juneda: Fonoll). En Joan ho fa. Més casuístic i més enllà de les “megamenaces” amb bucles negatius de retroalimentació que explica Nouriel Roubini (2023), prop de la sensibilitat i el tarannà de resistència cultural al franquisme que va constituir el Teatre Viu (1956-1962) de Miquel Porter i Ricard Salvat, el teatre de Guasp és l’art de la pregunta i de la invitació a la reflexió, també de la constatació de la desigualtat i la injustícia. I, tot fent ús de les paraules d’un Lluís Pascual entrevistat per Rosana Torres, diem nosaltres que és un escriptor excepcional: «Tots els grans arriben a crear una poètica que es pot percebre pràcticament de manera intuïtiva […]» (2017, La mirada obscena. Vint converses sobre creació escènica). Benvinguda, doncs, aquesta poètica, aquest volum recopilatori que apropa el teatre a la filosofia o (segurament) a l’inrevés.
Per cert, hi trobareu també un monòleg amb Aznar de protagonista. El gaudi hi està assegurat, escolliu l’obra que escolliu.
