| Gènere | teatre; obra dramàtica |
| Data finalització obra | 11/12/2009 |
| Llengua original | català |
| Sinopsi | – |
| Escenes | PART PRIMERA 0. Preàmbul 1. La mort 2. El Potemkin i jo 3. El Recordatori 4. De visionat obligat 5. La meva joia 6. Elogi del ruc 7. Barra… o heretgia 8. El discurs de les cadires (o Som a la fresca) 9. Les naturaleses realment importants 10. Dibuix: la caseta que vull 11. El currículum de l’actriu 12. Desdibuix: la caseta que volia 13. If I were a rich man (o Si jo fos un home ric) 14. El laconisme 15. La impossibilitat del ser PART SEGONA 16. El ball de la violència ambiciosa 17. La llei universal: pulsió 18. Poemes d’amor 19. Némirovsky 20. Sóc de Roquetes 21. Esclaus de l’amor 22. Arriba en Claude Lanzmann 23. Les fosses de la guerra civil espanyola 24. Conversa d’actrius 25. La perfecció 26. En Lanzmann contra la violència 27. Llàgrima 28. Títols de crèdit 29. Moviment! 30. Fins sempre, mare 31. Epíleg |
| Personatges | L’ACTRIU M.L., 49 anys, alta (1,70 m.), forta, melena curta llisa fosca, ulls vius, vestit de carrer (si no s’indica el contrari, mai parla; sempre ocupa la mateixa ubicació al seu banc) EN PONET CASELLES , teòricament més de 55 anys però físicament pot semblar d’entre 20-60 anys, preferiblement molt alt i molt atractiu, vestit popular de l’any 1877 LA PERSONA, ser neutre (ni home ni dona, ni quan parla ni per caracterització) però interpretat per una dona, vestit actual però íntegre multicolor a ratlles horitzontals EN SERGEJ (EISENSTEIN) , 50 anys, director de cinema, vesteix de blanc (meitat esquerra cos) i de negre (meitat dreta cos) EN FEDERICO (GARCÍA LORCA) , 38 anys, poeta i dramaturg, vesteix integral de vermell, teòricament interpretat per un home EN CLAUDE LANZMANN (1925), ancià (de fet, 84 anys), director del film Shoah (1985), vestit de carrer EN JAMES MOLL, uns 45 anys aprox., director de The Last Days (1998), vestit de carrer L’AVA GARDNER, té 67 anys però n’aparenta 32, 1,68 m., bellíssima i sexual, vestit d’alta gala ELS RAONABLES, cinc mascles ballarins, vestits integral de blanc, conceptualment són potències ELS VIOLENTS, quatre mascles ballarins, vestits integral de negre, conceptualment són potències LES FLORS, dues dones, d’uns 29 anys, vestit de carrer, desenfadat LA NENA, cabell rosset, 6 anys EL FILÒSOF HERÀCLIT (aparició puntual, un sol cop), vestit amb túnica grega, si hom vol permet donar entrada al muntatge cada nit a un personatge molt famós convidat QUATRE SUBJECTES que porten un taüt (a l’escena 1), vestits de carrer *EL CENSOR DE L’OBRA (*arxiver, personatge administratiu, porta el registre nominatiu del públic assistent) |
| Espai escènic | Sempre un banc petit, a mà esquerra, una mica endarrerit. És “el banc de l’actriu morta”. Pantalla de projecció al fons del centre escènic. |
| Dibuixos, esquemes, propostes escenogràfiques | – |
| Fragment literari | ESCENA 3 “El Recordatori” L’ACTRIU M.L. EN PONET CASELLES LA PERSONA EN SERGEJ Llum zenital que dibuixa un cercle sobre L’ACTRIU M.L., que està a escena, asseguda al seu banc, a la meitat posterior esquerra; la resta de l’escena té una llum general càlida. Entra per la dreta escènica EN PONET CASELLES. EN PONET CASELLES, mira encuriosit a alguna banda i, sense canviar la direcció de l’esguard, després parla, tot agafant-se la barbeta amb uns dits: Ai, com se tapa la cara aquella noia! Li deuen haver dit un requiebro molt enamorat. (Somriu.) Jesús, Maria, Josep, se’m fa tard! Els del barri veuran que faig tard! (Traspassa l’escena i surt per l’esquerra.) Entra LA PERSONA. LA PERSONA: Jo no havia vist mai tanta gent plorar a un funeral. Era un plor sincer. Era una desesperació ofegadora, feixuga. Eren les ganes de no acomiadar a una amiga, una bona amiga, una gran persona. El diumenge, a la vetlla, vaig reconèixer algunes cares famoses, del ram. Algunes; tot i que jo no hi era per a això: ni per veure estrellats ni per fer-me la foto de torn! (Petita pausa.) En Pep Tosar, en Pep Anton Muñoz… Molts actors jovenets, perquè ella havia estat professora a Eòlia i a l’escola de la Coco Comín. El dilluns també vaig reconèixer algunes cares conegudes: l’Enric Majó, en Víctor Álvaro, l’Albert Pérez, la Carme Sansa, la Itziar Castro,… Ara… Ara… ara no sé ben bé quins vaig veure el diumenge a primera hora de la tarda o el dilluns abans de la una del migdia. A hores d’ara ja es barreja tot. Tots conviuen dins d’una selva embogida, febril, solemnement trista. (Pausa.) Ella, morta, estava primeta com un ocellet. Desnodrit. Perdut a la ciutat. Sense el bec àgil ni ganes de cantar. (Pausa.) La nostra —de tots— gran actriu mai més no mostrarà les seves grandioses dots interpretatives en viu, en directe. EN SERGEJ, a l’altre extrem del banc on és l’actriu, mentre continua fumant el gran puro: A Novodevichy avui hi fa força fred. Força fred. (A L’ACTRIU M.L.) No li sembla estrany? No li sembla estrany? Posats a fer estem a maig. (Gest de conformar-se. Marxa.) L’ACTRIU M.L.: Alçada: 1,69. Calçat: un 40. Pantaló: una talla 42 ó 44. Camisa: una 44. Sí, fumadora: purets Punch… (Rectifica la direcció de rostre, vol parlar amb en Sergej:) No sabrà pas qui podria donar-me feina? Oh…, ja no hi és… Fosc excepte el focus zenital rodó sobre el banc. |
| Fonts/documentació emprada | APPADURAI, ARJUN. (2007). El rechazo de las minorías. Ensayo sobre la geografía de la furia. Barcelona: Tusquets. CARBÓ, FERRAN. (2005) (a cura de). Quinze poetes valencians del segle XX. València: Brosquil. EISENSTEIN, SERGEI (1957). Teoría y técnica cinematográficas. Madrid: Rialp. GARCÍA LORCA, FEDERICO. (1996). Federico García Lorca. Poesia. Obras completas I. Barcelona: Círculo de Lectores. GUASP, JOAN. (2007). Irène Némirovsky. Barcelona: Proa. RODOREDA, MERCÈ. (2007). La plaça del Diamant. Adaptació teatral de Josep M. Benet i Jornet. Barcelona: Proa. SERVER, LEE. (2007). Ava Gardner. Una diosa con pies de barro. 2a ed. Madrid: T&B. VILANOVA, EMILI. (1985). Narracions i teatre. Barcelona: Edicions 62/Orbis. |
| Cobertura periodística | – |
| Actes socials | – |
| Edicions | – |
| Altres consideracions | Homenatge, en memòria de l’actriu Mercè Lleixà (Tortosa, 19 de gener de 1960 – Barcelona, divendres 1 de maig de 2009). Aquesta obra va ser una de les 6 obres finalistes del Premi de Teatre Frederic Roda 2020. Agraïments: Al dramaturg Joan Guasp (per haver creat el monòleg Irène Némirovsky que ens permeté conèixer la Mercè), a l’AIET (Associació d’Investigació i Experimentació Teatral; perquè van produir la lectura dramatitzada del text Irène Némirovsky i me’n confiaren la direcció escènica), a l’actor, professor, i director teatral Toni Vives (vam tornar amb ell al cafè on quedàvem amb la Mercè, i vam plorar junts), a la professora d’Història de l’art Teresa M. Sala (per haver estimulat el meu interès pel món de la Barcelona del 1900), al director i catedràtic teatral Ricard Salvat (autor de l’obra teatral Adrià Gual i la seva època, creació literària que elogiaria sempre i des que la vaig llegir, un referent d’escriptura teatral seriosa i documentada per a mi), a la coreògrafa i ballarina Sol Picó (abans d’interpretar El ball al TNC va donar-nos el condol electrònic, per l’òbit de la Mercè), a l’amant del cinema (i del western!) Josep Sabaté Lafuente (gràcies al seu mecenatge he mamat moltes pel·lícules i documentals en format vídeo), a l’amant de la música Ramon Townsend (per ell vaig conèixer alguns temes de Pink Floyd, entre ells el bellíssim Hey You). Al destí, que posa les ànimes en contacte, amb el nostre ajut. I a tots els qui estimo, perquè directament o indirecta feu que pugui escriure. |
| Lectures dramatitzades | – |
| Escenificacions | – |
| Traduccions | – |
| Arxius de text | – |
| Arxius d’àudio | – |
| Fotos | – |
| Seqüencia fotogràfica | – |
| Vídeos | – |